La lectura per mi és un moment idíl·lic de màxima connexió, però de difícil accés. És cert que per fer l’acció de llegir l’únic que, aparentment, necessites és un llibre, però per mi no és fàcil trobar el moment. Per llegir m’he de sentir còmoda en un espai i he de romandre en un ambient silenciós i calmat. La ment també ha d’estar relaxada i les preocupacions han d’anar-se a passejar. La lectura és un instrument per connectar, per saber i per deixar anar la imaginació, una activitat d’evasió, felicitat i plaer. Defenso la idea que un lector de textos literaris és algú que considera que els textos literaris són cabdals en la vida dels humans i que llegeix amb l’objectiu de conèixer quelcom del món i, sobretot, que busca en els textos moments de pensar i passar el temps (Lomas y Mata, 2014).

El meu vincle amb la lectura va començar quan tenia uns sis anys aproximadament. A l’escola fomentaven molt l’hàbit de la lectura i a casa els pares ens deien de llegir llibres abans d’anar a dormir. Era una època diferent de la d’ara, no miràvem gaire la televisió i les pantalles eren lluny. No recordo molts exemplars que vaig llegir de petita, però he de dir que m’encantaven els llibres de Teo, suposo que per les il·lustracions i el fet que fossin historietes que transcorrien a Catalunya. Al llarg de la meva vida, he viscut en pobles molt diferents. Fins als setze anys vaig viure a una urbanització, per tant, anar a la biblioteca no era fàcil. Tot i això, la meva mare sempre ha tingut una gran biblioteca a casa i hem pogut triar entre diverses obres. Mirant al passat, m’hauria agradat llegir llibres més clàssics i de gèneres diferents. Crec que sempre he estat bastant selectiva i, per això, he deixat córrer llibres que són joies. Per exemple, no vaig arribar a llegir mai Madame Bovary de Gustave Flaubert o Nada de Carmen Laforet, però segur m’haurien fet gaudir molt.

He de reconèixer que he comprat pocs llibres al llarg de la meva vida. No sé ben bé el motiu, però crec que la principal raó és perquè m’han regalat bastants i sempre he optat per anar a la biblioteca. Un llibre que m’ha marcat la vida és el de No sin mi hija (Not Without My Daughter) de Betty Mahmoody. Me’l vaig llegir quan tenia uns quinze anys i la veritat és que és una història que em va atrapar des del primer instant. Crec que és la primera història sobre violència masclista que vaig llegir i que em va fer prendre consciència sobre aquesta xacra. Un altre llibre que em ve al cap és el de Marina de Carlos Ruiz Zafón. Va ser una lectura obligatòria de segon de l’ESO que em va fascinar. Comptava els minuts per seguir llegint el llibre, els professors van saber escollir una novel·la que ens motivés. La història em va atrapar i el fet d’imaginar-me els escenaris que jo mateixa havia trepitjat, ho feien encara més interessant. 

Quant al tipus de lectora, considero que m’encanta llegir, però que no acabo de trobar el temps per fer-ho. És evident que trobo temps per contestar missatges, per entrar a les XXSS, per mirar un episodi d’una sèrie, però l’acte de llegir em costa trobar-lo. Pot semblar una falta d’interès, però realment m’encantaria tenir un hàbit lector de veritat. Actualment, soc al millor moment per llegir, ja que després d’haver marxat de la feina, tinc més temps per practicar-ho.

Jo sempre he sigut una “persona imant de les històries”. Les històries reals o fictícies em generen molta curiositat, aleshores també sempre m’ha agradat apropar-me a relats realistes i versemblants. El gènere que més m’agrada llegir és la novel·la i si pot ser dramàtica, millor. També, gaudeixo molt amb les biografies i els diaris. Com més realista és, millor m’ho imagino, més m’endinso en la història. És per això, que em criden molt l’atenció autors com Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Emilia Pardo Bazán, Carlos Ruiz Zafón, Fernando Aramburu, Almudena Grandes, entre d’altres.

Actualment, estic llegint el llibre de Niadela de la periodista Beatriz Montañez. És un assaig sobre la natura en què l’autora explica la seva fugida al bosc per trobar-se a ella mateixa. La combinació entre la descripció del paratge que l’envolta i la dosificació dels seus sentiments i percepció de les coses. És un llibre que et porta a la felicitat, als 6 sentits. Una obra per escapar del món dels sobreestímuls, la digitalització, la sobreproducció, les desigualtats socials, la falta de valors… Sé que encara he de llegir molt i que la lectura és una font de felicitat garantida. D’aquí poc m’encantaria llegir les novel·les d’Eloy Moreno, per exemple, la de Cuando era divertido i també l’obra de Ruralisme de Vanesa Freixa, atès que és una crítica sobre el món que tenim i el que necessitem.

Aquest mateix exercici es podria aplicar a les aules mitjançant una SA on els alumnes es gravessin relatant els seus aprenentatges, vivències, gèneres i autors que han llegit. El resultat seria un vídeo on haurien de combinar el relat amb la inserció de fotografies i imatges de costums. D’aquesta manera, els lectors, és a dir, els alumnes farien una lectura de si mateixos com a passat i com a projecte, atès que reflexionarien sobre el tipus de lector que anhelarien ser (Tobón, 2020).

BIBLIOGRAFIA:

Lomas, Carlos y Juan Mata (2014). “La formación de lectores de textos literarios”. A: Textos, 66, p.5-7. 

Tobón Cossio, Juan Camilo. (2020). La autobiografía lectora una herramienta para la construcción de sentido en el quehacer docente.. A: Ciencias sociales y educación [en línia]. Vol. 9, Nº. 17, p. 163-173.