Hola, bona tarda a tothom!

Aquí us deixo la meva presentació oral sobre el Projecte Lingüístic del Centre.

Salutacions :)

Les llengües expressen diferents mirades sobre la realitat i totes contenen coneixement i en produeixen de nou (GELA, 2008).

En relació amb el meu perfil lingüístic, la meva llengua materna és el català, concretament el dialecte central barceloní. La meva mare parlava amb la seva mare en castellà, tot i ser alemanya, i amb el meu avi en català. Així doncs, la meva mare em va transmetre la seva llengua paterna i no la materna.

Per circumstàncies familiars, he viscut en diversos municipis del Baix Llobregat i del Vallès Occidental, on sempre m’he trobat amb gent castellanoparlant. A casa sempre he parlat català amb la meva mare i els meus germans, però quant a les relacions d’amistat, ha predominat el castellà. Actualment, visc a Rubí i considero molt difícil trobar a ciutadans que parlin el català. De vegades em sento estranya i em fa la sensació que aquest municipi podria semblar d’una altra comunitat autònoma. Fent referència a les meves experiències lingüístiques i culturals, com una anècdota sobre l’ús del català a l’educació pública, mentre cursava batxillerat a un centre de Sant Boi de Llobregat, a banda de l’assignatura de català, les altres classes s’impartien majoritàriament en castellà. Entenc que per als alumnes era més còmode, però aquest fet no els feia cap favor.

Encara no tinc el C2 de català, però la meva intenció és treure-me’l aquest any, per tal d’ampliar els meus coneixements lingüístics i estar més preparada a l’hora d’ensenyar la llengua i les seves facetes. A més, crec que he d’ampliar el meu lèxic, l’ús d’algunes preposicions i millorar la pronunciació de certs fonemes, com la ela palatal [ʎ] i la essa sonora [z]. Pel que fa a la meva capacitat d’aprendre aquesta llengua, no penso que m’hagi costat gaire, atès que sempre m’ha generat molt d’interès.

Pel que fa al castellà, recordo que el vaig aprendre fluidament a 2n d’ESO, quan em vaig mudar de Sant Just Desvern a Sant Vicenç dels Horts. Com la majoria dels companys parlaven entre ells en castellà, m’hi vaig sumar. Realment podria dir que el vaig saber parlar quan tenia set anys. Actualment, considero que de vegades fins i tot em sento més còmoda usant el castellà i que disposo d’un vocabulari més ampli, ja que en els últims anys l’he utilitzat més a la feina, amb la gent del meu entorn i l’he escoltat als mitjans de comunicació estatals. Respecte a la meva capacitat d’aprendre el castellà, penso que és la llengua que més fàcil em resulta estudiar. Opino que podria haver sigut també la meva llengua materna. Tenint en compte crítiques que m’han fet sobre la meva manera de parlar el castellà, hi ha gent que m’ha comentat que no se’m nota el fet que sigui catalanoparlant.

Quant a l’anglès, amb aquesta llengua tinc una relació molt curiosa, ja que no em costa aprendre-la i considero que l’entenc bastant, però em costa parlar-la. Ja fa sis anys que no estudio l’anglès i el meu objectiu és reprendre els estudis per tornar a repassar el que vaig estudiar a l’institut i adquirir nous coneixements de la llengua. És una llengua que sempre l’he après de forma obligatòria a l’escola i a l’institut. A casa mai em van proposar estudiar-lo com a extraescolar, així doncs, penso que no comptava amb aquest avantatge. Crec que tinc un nivell B2, tot i que, com he comentat, he de revisar moltes qüestions.

En relació amb altres llengües que he estudiat, durant 1r d’ESO se’m va brindar l’oportunitat d’estudiar francès com a optativa. Des de petita he viatjat al sud de França i és una llengua que em sembla interessant d’escoltar i estudiar. No em va ser complicat aprendre un nivell bàsic de francès, però una vegada es va deixar d’impartir a l’institut, no vaig continuar estudiant-lo pel meu compte. Per tant, actualment no puc dir que sàpiga escriure i parlar el francès, perquè el nivell era molt bàsic i ja han passat uns quants anys.

Per acabar, m’agradaria expressar que després d’haver viscut a diferents municipis del voltant de Barcelona i d’haver vist un escàs ús del català, crec que s’hauria de fomentar més mitjançant diverses estratègies encapçalades per diferents institucions. A Catalunya ha de ser possible viure, comunicar-se i relacionar-se en català i entre tots hem de preservar aquest dret i estendre’l als nouvinguts (Fernández, Pinto i Pérez, 2010). 

La lectura per mi és un moment idíl·lic de màxima connexió, però de difícil accés. És cert que per fer l’acció de llegir l’únic que, aparentment, necessites és un llibre, però per mi no és fàcil trobar el moment. Per llegir m’he de sentir còmoda en un espai i he de romandre en un ambient silenciós i calmat. La ment també ha d’estar relaxada i les preocupacions han d’anar-se a passejar. La lectura és un instrument per connectar, per saber i per deixar anar la imaginació, una activitat d’evasió, felicitat i plaer. Defenso la idea que un lector de textos literaris és algú que considera que els textos literaris són cabdals en la vida dels humans i que llegeix amb l’objectiu de conèixer quelcom del món i, sobretot, que busca en els textos moments de pensar i passar el temps (Lomas y Mata, 2014).

El meu vincle amb la lectura va començar quan tenia uns sis anys aproximadament. A l’escola fomentaven molt l’hàbit de la lectura i a casa els pares ens deien de llegir llibres abans d’anar a dormir. Era una època diferent de la d’ara, no miràvem gaire la televisió i les pantalles eren lluny. No recordo molts exemplars que vaig llegir de petita, però he de dir que m’encantaven els llibres de Teo, suposo que per les il·lustracions i el fet que fossin historietes que transcorrien a Catalunya. Al llarg de la meva vida, he viscut en pobles molt diferents. Fins als setze anys vaig viure a una urbanització, per tant, anar a la biblioteca no era fàcil. Tot i això, la meva mare sempre ha tingut una gran biblioteca a casa i hem pogut triar entre diverses obres. Mirant al passat, m’hauria agradat llegir llibres més clàssics i de gèneres diferents. Crec que sempre he estat bastant selectiva i, per això, he deixat córrer llibres que són joies. Per exemple, no vaig arribar a llegir mai Madame Bovary de Gustave Flaubert o Nada de Carmen Laforet, però segur m’haurien fet gaudir molt.

He de reconèixer que he comprat pocs llibres al llarg de la meva vida. No sé ben bé el motiu, però crec que la principal raó és perquè m’han regalat bastants i sempre he optat per anar a la biblioteca. Un llibre que m’ha marcat la vida és el de No sin mi hija (Not Without My Daughter) de Betty Mahmoody. Me’l vaig llegir quan tenia uns quinze anys i la veritat és que és una història que em va atrapar des del primer instant. Crec que és la primera història sobre violència masclista que vaig llegir i que em va fer prendre consciència sobre aquesta xacra. Un altre llibre que em ve al cap és el de Marina de Carlos Ruiz Zafón. Va ser una lectura obligatòria de segon de l’ESO que em va fascinar. Comptava els minuts per seguir llegint el llibre, els professors van saber escollir una novel·la que ens motivés. La història em va atrapar i el fet d’imaginar-me els escenaris que jo mateixa havia trepitjat, ho feien encara més interessant. 

Quant al tipus de lectora, considero que m’encanta llegir, però que no acabo de trobar el temps per fer-ho. És evident que trobo temps per contestar missatges, per entrar a les XXSS, per mirar un episodi d’una sèrie, però l’acte de llegir em costa trobar-lo. Pot semblar una falta d’interès, però realment m’encantaria tenir un hàbit lector de veritat. Actualment, soc al millor moment per llegir, ja que després d’haver marxat de la feina, tinc més temps per practicar-ho.

Jo sempre he sigut una “persona imant de les històries”. Les històries reals o fictícies em generen molta curiositat, aleshores també sempre m’ha agradat apropar-me a relats realistes i versemblants. El gènere que més m’agrada llegir és la novel·la i si pot ser dramàtica, millor. També, gaudeixo molt amb les biografies i els diaris. Com més realista és, millor m’ho imagino, més m’endinso en la història. És per això, que em criden molt l’atenció autors com Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Emilia Pardo Bazán, Carlos Ruiz Zafón, Fernando Aramburu, Almudena Grandes, entre d’altres.

Actualment, estic llegint el llibre de Niadela de la periodista Beatriz Montañez. És un assaig sobre la natura en què l’autora explica la seva fugida al bosc per trobar-se a ella mateixa. La combinació entre la descripció del paratge que l’envolta i la dosificació dels seus sentiments i percepció de les coses. És un llibre que et porta a la felicitat, als 6 sentits. Una obra per escapar del món dels sobreestímuls, la digitalització, la sobreproducció, les desigualtats socials, la falta de valors… Sé que encara he de llegir molt i que la lectura és una font de felicitat garantida. D’aquí poc m’encantaria llegir les novel·les d’Eloy Moreno, per exemple, la de Cuando era divertido i també l’obra de Ruralisme de Vanesa Freixa, atès que és una crítica sobre el món que tenim i el que necessitem.

Aquest mateix exercici es podria aplicar a les aules mitjançant una SA on els alumnes es gravessin relatant els seus aprenentatges, vivències, gèneres i autors que han llegit. El resultat seria un vídeo on haurien de combinar el relat amb la inserció de fotografies i imatges de costums. D’aquesta manera, els lectors, és a dir, els alumnes farien una lectura de si mateixos com a passat i com a projecte, atès que reflexionarien sobre el tipus de lector que anhelarien ser (Tobón, 2020).

BIBLIOGRAFIA:

Lomas, Carlos y Juan Mata (2014). “La formación de lectores de textos literarios”. A: Textos, 66, p.5-7. 

Tobón Cossio, Juan Camilo. (2020). La autobiografía lectora una herramienta para la construcción de sentido en el quehacer docente.. A: Ciencias sociales y educación [en línia]. Vol. 9, Nº. 17, p. 163-173.