Les llengües expressen diferents mirades sobre la realitat i totes contenen coneixement i en produeixen de nou (GELA, 2008).

En relació amb el meu perfil lingüístic, la meva llengua materna és el català, concretament el dialecte central barceloní. La meva mare parlava amb la seva mare en castellà, tot i ser alemanya, i amb el meu avi en català. Així doncs, la meva mare em va transmetre la seva llengua paterna i no la materna.

Per circumstàncies familiars, he viscut en diversos municipis del Baix Llobregat i del Vallès Occidental, on sempre m’he trobat amb gent castellanoparlant. A casa sempre he parlat català amb la meva mare i els meus germans, però quant a les relacions d’amistat, ha predominat el castellà. Actualment, visc a Rubí i considero molt difícil trobar a ciutadans que parlin el català. De vegades em sento estranya i em fa la sensació que aquest municipi podria semblar d’una altra comunitat autònoma. Fent referència a les meves experiències lingüístiques i culturals, com una anècdota sobre l’ús del català a l’educació pública, mentre cursava batxillerat a un centre de Sant Boi de Llobregat, a banda de l’assignatura de català, les altres classes s’impartien majoritàriament en castellà. Entenc que per als alumnes era més còmode, però aquest fet no els feia cap favor.

Encara no tinc el C2 de català, però la meva intenció és treure-me’l aquest any, per tal d’ampliar els meus coneixements lingüístics i estar més preparada a l’hora d’ensenyar la llengua i les seves facetes. A més, crec que he d’ampliar el meu lèxic, l’ús d’algunes preposicions i millorar la pronunciació de certs fonemes, com la ela palatal [ʎ] i la essa sonora [z]. Pel que fa a la meva capacitat d’aprendre aquesta llengua, no penso que m’hagi costat gaire, atès que sempre m’ha generat molt d’interès.

Pel que fa al castellà, recordo que el vaig aprendre fluidament a 2n d’ESO, quan em vaig mudar de Sant Just Desvern a Sant Vicenç dels Horts. Com la majoria dels companys parlaven entre ells en castellà, m’hi vaig sumar. Realment podria dir que el vaig saber parlar quan tenia set anys. Actualment, considero que de vegades fins i tot em sento més còmoda usant el castellà i que disposo d’un vocabulari més ampli, ja que en els últims anys l’he utilitzat més a la feina, amb la gent del meu entorn i l’he escoltat als mitjans de comunicació estatals. Respecte a la meva capacitat d’aprendre el castellà, penso que és la llengua que més fàcil em resulta estudiar. Opino que podria haver sigut també la meva llengua materna. Tenint en compte crítiques que m’han fet sobre la meva manera de parlar el castellà, hi ha gent que m’ha comentat que no se’m nota el fet que sigui catalanoparlant.

Quant a l’anglès, amb aquesta llengua tinc una relació molt curiosa, ja que no em costa aprendre-la i considero que l’entenc bastant, però em costa parlar-la. Ja fa sis anys que no estudio l’anglès i el meu objectiu és reprendre els estudis per tornar a repassar el que vaig estudiar a l’institut i adquirir nous coneixements de la llengua. És una llengua que sempre l’he après de forma obligatòria a l’escola i a l’institut. A casa mai em van proposar estudiar-lo com a extraescolar, així doncs, penso que no comptava amb aquest avantatge. Crec que tinc un nivell B2, tot i que, com he comentat, he de revisar moltes qüestions.

En relació amb altres llengües que he estudiat, durant 1r d’ESO se’m va brindar l’oportunitat d’estudiar francès com a optativa. Des de petita he viatjat al sud de França i és una llengua que em sembla interessant d’escoltar i estudiar. No em va ser complicat aprendre un nivell bàsic de francès, però una vegada es va deixar d’impartir a l’institut, no vaig continuar estudiant-lo pel meu compte. Per tant, actualment no puc dir que sàpiga escriure i parlar el francès, perquè el nivell era molt bàsic i ja han passat uns quants anys.

Per acabar, m’agradaria expressar que després d’haver viscut a diferents municipis del voltant de Barcelona i d’haver vist un escàs ús del català, crec que s’hauria de fomentar més mitjançant diverses estratègies encapçalades per diferents institucions. A Catalunya ha de ser possible viure, comunicar-se i relacionar-se en català i entre tots hem de preservar aquest dret i estendre’l als nouvinguts (Fernández, Pinto i Pérez, 2010).